Camins que el temps no esborra

El període 2006-2008 fou «decisiu» per a Vicent Alonso, segons escriu ell mateix en les pàgines d'aquest llibre. En efecte, fou el temps de la seua jubilació voluntària com a professor de la Universitat de València, que es feu efectiva en acabar-se el curs 2007-2008, i també de la publicació successiva de la seua traducció dels tres volums dels Assaigs de Michel de Montaigne. Aquests dos fets, viscuts des dels fils de la seua biografia i dels seus interessos literaris, són pols de referència cabdal al llarg dels tres anys que abasta aquest llibre. La relació amb Montaigne, com és ben comprensible, es tradueix en tota una sèrie d'entrades en què Alonso dialoga amb l'autor dels Assaigs i alhora amb ell mateix. Un diàleg que s'estén a uns altres escriptors, tal com passava en els seus dietaris anteriors (Trajecte circular, 2003, i Sobre una neu invisible, 2015). Tota l'obra literària de Vicent Alonso, la dietarística, la poètica (Han fugit les merles de març, 2021, és el seu darrer llibre de poemes) o la periodística naix d'una mateixa actitud, la que lliga vida, coneixement i literatura. Un viatge, al capdavall, per camins que tracen l'itinerari de la seua escriptura, sempre a partir de trossos de temps, dades o idees, en aparença immòbils, però peces d'un tapís teixit des del moviment, com ho exigeix el gènere. Els Assaigs, tota una vida dedicada a l'ensenyament de la filosofia i la literatura que ara canvia de sobte, la quotidianitat marcada per les il·lusions i els desenganys, l'amistat, la reflexió, l'actualitat... Tot això marca el dia a dia d'aquest llibre, sens dubte un dels bons dietaris de la història de la literatura catalana.