Jordi Pons, alpinisme sense ficció

L'alpinisme actual no es pot entendre sense la contribució dels seus pioners, i en Jordi Pons va ser, sens dubte, un d'ells. Et presentem, en primera persona, un recorregut pels diferents capítols de la seva vida en aquesta autobiografia que permetrà al lector conèixer en profunditat les seves aventures al llarg de tot el planeta, i descobrir com es desenvolupava el complex món de l'alpinisme d'altitud en aquella època. El primer llibre de muntanya que va caure a les mans d'en Jordi Pons va ser -Montañas de mi juventud-. El seu autor, l'Arnold Lunn, deia que l'estació més bonica del món era la de Londres, ja que era allà on es venien els bitllets de tren per anar al “Paradís”. Per a aquest il·lustre muntanyenc, el Paradís eren els Alps. Jordi Pons va descobrir aquest “Paradís” l´any 1957, tot i que no va anar-hi en tren com l'Arnold Lunn, sinó amb la seva Vespa, una scooter que si de dia no frenava gaire, de nit tampoc feia llum. Poc podia imaginar que aquell viatge a Chamonix seria l'inici d'una trajectòria alpinística que el duria a escalar, uns anys més tard, les tres parets nord més carismàtiques dels Alps, és a dir, el Cervino, l'Eiger i les Grandes Jorasses, ascensions que en els anys seixanta eren vistes amb molt de respecte, atès que no totes les cordades que ho intentaven en sortien ben parades. La seva activitat alpinística no es va aturar als Alps, i juntament amb companys del Club Muntanyenc Barcelonés varen fer el salt als Andes, a l'Hindu Kush i a l'Himàlaia, on van aconseguir fites tan importants com l'aresta Nord-est del nevado Huascarán Sud, l'Istor-O-Nal o l'Annapurna Est, ascensions inèdites que van suposar un abans i un desprès en la història de l'alpinisme, no solament català sinó també estatal, ja que per primera vegada eren superats els sis mil, els set mil i els vuit mil metres d'altitud.