El Tribunal de Contrafaccions, una mena de Tribunal Constitucional, únic a l’Europa del seu temps, va funcionar, amb radical bilateralitat entre el rei i la terra, entre octubre de 1702 i juny de 1713, i va tractar almenys dinou casos. Una de les seves sentències va inhabilitar un governador que havia sancionat el presumpte furtador d’uns melons sense cap judici previ; dues altres van fer alliberar persones detingudes indegudament més enllà del temps que les lleis permetien; una darrera, l’any 1713, va treure dos homes comuns d’una galera on els havia condemnat a remar un jutge militar, incompetent sobre els civils. Altres casos van tenir màxima transcendència política i van suposar autèntics conflictes de sobirania amb la monarquia, que va rebre un missatge clar: a Catalunya no podia governar de forma autoritària, sinó que havia de subjectar-se a les lleis pactades en Corts al llarg de segles. El Tribunal de Contrafaccions va constituir el cim de la cultura pactista de Catalunya, la culminació de l’estructura política i jurídica que els catalans van defensar aferrissadament durant la Guerra de Successió i que el Decret de Nova Planta de Felip V va triturar l’any 1716.