Vet aquí les memòries d’un glosador, d’un que tenia dins el cor i dins les entranyes el cuquet de la improvisació, de les paraules, de la màgia del glosat. No sol esser gaire freqüent que els glosadors escriguin les seves memòries: els glosadors de posat solen escriure les plaguetes, però res més; i els de picat, generalment, no volen saber res del llapis i del paper. Per això tenen, també, rellevància aquests escrits de Miquel Perelló Villalonga, Canta, perquè és com si ens endinsàssim dins el pensament profund de la improvisació.