Viure com a bons veïns

Foren els Pirineus una barrera entre realitats diferents o un lloc de contactes, trobades i intercanvis entre poblacions que compartien moltes similituds? Aquest assaig reflexiona sobre les no­cions d’identitat i solidaritat als Pirineus en una època en què els lligams entre les poblacions frontereres eren forts. El punt de partida n’és la llengua, tot posant èmfasi en les relacions occita­nocatalanes. Certament, ser fronterer significava exposar-se als perills de la guerra. Les poblacions, però, cercaven la convivència. La pau era la condició necessària per a viure i practicar les activitats econòmiques pirinenques, com ara la ramaderia o el comerç. Així s’han d’entendre els tractats de lligues i patzeries que unien valls de sobirans diferents i que en feien terres gairebé neutrals. Així doncs, a més de la conflictivitat local, de les violències entre valls i d’una forta identitat «interna», existia una vertadera solidaritat entre fronterers. Tanmateix, entre poblacions culturalment i lingüísticament molt properes, fenòmens exteriors van fer néixer identitats diferents en benefici dels dos grans Estats en construcció que les inclogué. Com a conseqüència, la frontera esdevingué cada vegada més present no sols com a realitat física sinó també mental i simbòlica. Patrici Pojada va ser professor titular de la Universitat de Tolosa i avui dia és catedràtic d’història moderna de la Universitat de Perpinyà. Les seves recerques concerneixen el tema de les fronteres, tant des d’una perspectiva política i geopolítica com des del punt de vista de l’economia, els intercanvis i les xarxes comercials i les mobilitats mercantils. A més, ha investigat les relacions occitanocatalanes. Actualment, les seves investigacions el condueixen cap als actors dels intercanvis terrestres i marítims com ara els traginers, carreters o mariners. Entre d’altres, ha publicat Une vallée frontière dans le Grand Siècle. Le Val d’Aran entre deux monarchies (1998), Une société marchande. Le commerce et ses acteurs dans les Pyrénées modernes (haut Pays de Foix, vers 1550-1700) (2008), Le Voisin et le Migrant. Hommes et circulations dans les Pyrénées modernes (XVIe-XIXe siècle) (2011), com també treballs sobre la llengua i la lingüística occitanes, entre els quals Los vèrbs conjugats (1992) o el Repertòri toponimic de las comunas de Miègjorn-Pirenèus 2009). És membre del consell lingüístic del Congrès Permanent de la Lenga occitana i de l’Acadèmia Aranesa de la Llengua occitana.