Lliçó d'alemany

1943, en un poblet de l’extrem nord d’Alemanya: el pintor Max Ludwig Nansen rep de Berlín una ordre oficial que li prohibeix de pintar. El seu amic d’infància, Jens Ole Jepsen, agent de policia local, és l’encarregat de fer-la complir. Davant la resistència de Nansen, Jepsen reacciona amb un zel que supera l’estricte compliment del deure. Ha nascut en ell una vocació tan poderosa com la de pintar: l’obediència. 1955, en un correccional per a joves inadaptats enmig de l’Elba: Siggi Jepsen, el fill petit del policia, és castigat per haver lliurat un full en blanc el dia que el professor d’alemany els posa una redacció sobre el tema "Les alegries del deure". No és que s’hagi negat a escriure, és que el supera la massa de coses a dir. Siggi s’imposa una llarga temporada d’aïllament per tal d’escriure tot el que li evoca. I és una miniatura del nazisme que sorgeix de la seva confessió, lluny del poder i dels camps de batalla: un cant d’amor i odi a la comunitat humana de què és fill, allà a l’extrem d’una península on els homes extreuen riquesa del fang i de les grans marees. "Lliçó d’alemany", d’una originalitat i una força que l’agermanen amb El tambor de Günter Grass, és una de les obres mestres que han construït la literatura alemanya posterior al nazisme. És també la primera obra de Lenz que es tradueix al català.