Maurice Blanchot va (re)escriure Thomas l’Obscur durant gairebé vint anys. Per això n’hi ha diverses versions. La que va considerar definitiva, és la que publiquem.Novel·la? Assaig filosòfic? Autobiografia? Deliri? Thomas l’Obscur és un llibre exigent, un repte per a qualsevol lector, però sobretot per al que entengui la literatura com a simple desenvolupament d’un fil narratiu, amb personatges descrits amb detall i unes coordenades d’espai i temps ben delimitades. De Thomas l’Obscur, algú n’ha dit una obra hermètica, però això és un tòpic, com tots, molt empobridor. El que és cert és que, a partir d’un llenguatge condensat fins a l’extrem, Blanchot suggereix més que no pas explicita. D’alguna manera, amb aquest llibre, el lector ha de reaprendre a llegir. De tant en tant ─sobretot al principi─, Blanchot hi escampa algunes boies perquè al lector li sembli que neda en aigües més o menys segures, però és un miratge i prou. I és que, aparentment només, l’estil de Blanchot remet a una mena de free jazz lingüístic. Aparentment perquè en aquest llibre domina una prosa poètica que s’esfilagarsa fins al límit, que lluita per sortir de si mateixa, que es clava, confon, ofega, i que també (o sobretot) és una reflexió constant sobre el poder en positiu i en negatiu de les paraules. Thomas l’Obscur no és un llibre fàcil.