La pedra insòlita

«A finals d’estiu del 2007, la Sandra, una noia de trenta-sis anys amb paràlisi cerebral, va començar a pintar pedres imitant els nens que feien paradeta al passeig d’Altafulla. Al mateix temps, jo, la seva mare, feia fotografies d’aquelles pedres amb fons diferents, buscant la màxima harmonia per a les pedres que la Sandra anava pintant. El resultat eren uns quadres fantàstics que ben aviat van començar a despertar la curiositat de molta gent. Des d’aquell moment, les pedres de la Sandra han anat fent el seu camí… Si en algun moment, al llarg de la vida de la Sandra, algú ens hagués insinuat que arribaríem a fer un projecte comú com el que teniu avui a les mans, de ben segur que l’hauríem pres per un eixelebrat. Però al costat de la Sandra hem après que la paraula impossible no existeix i allò que ens semblava inabastable algunes vegades es fa realitat.» Anna Vila, del pròleg del llibre. «Ja fa temps que havíem parlat de la possibilitat que jo escrivís uns textos per a les pedres de la Sandra i de fer-ne un llibre. De sobte, he recordat que, dins la meva obra, he recorregut més d’una vegada al haiku i a la tannka, aquestes formes estròfiques de la poesia japonesa que, en unes poques síl·labes (disset per als haikus i trenta-una per a la tannka), permeten de donar una impressió sintètica o crear una imatge a partir d’un estímul que, en aquest cas, serien les pedres de la Sandra.» Feliu Formosa, del pròleg del llibre.