Paràboles i paradoxes

W. Benjamin: «El tret pròpiament genial de Kafka és que va intentar una cosa totalment nova: va renunciar a la veritat per tal de retenir-ne la transmissibilitat.»Paràboles i paradoxes és un text estrany i fragmentari. Però rere aquesta estranyesa i rere l’aparent falta de nitidesa s’hi troben les qüestions que van obsessionar una de les ments més particulars, rebuscades i laberíntiques del segle passat: la feixuguesa de la llei i de l’Estat, davant dels quals ningú pot escapar i que generen un sentiment d’angoixa i d’opressió; la marca inesborrable del pecat original i les lectures poc comunes i sorprenents que en fa l’autor; paràboles sobre la Torre de Babel i relats sobre la impotència d’un déu de la talla de Posidó. En vida, l’obra de Kafka no va aconseguir el reconeixement que es mereixia. Potser per aquesta raó, poc abans de morir, l’autor va demanar al seu amic Max Brod que tots els seus llibres, cartes, manuscrits, esbossos, etc., fossin cremats sense ser llegits per ningú. Però Brod no li va fer cas i, per aquesta decisió, avui podem llegir un dels escriptors més peculiars del s. XIX i XX que ha captat l’atenció de filòsofs i escriptors i que, finalment, ha trobat el reconeixement que es mereix.