Poemes d’Álvaro de Campos

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor—«coneguts inexistents»—emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions. L’edició que avui presentem del poeta ortònim—Fernando Pessoa—i dels tres heterònims—Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis—va precedida de diferents textos en què els quatre personatges s’expliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobarà una guia per endinsar-se a l’univers poètic—laberíntic i també diàfan—de Fernando Pessoa. Álvaro de Campos, l’enginyer poeta, deixeble d’Alberto Caeiro, és la part més audaç de Fernando Pessoa—«he posat en ell tota l’emoció que no dono ni a mi mateix ni a la vida»—i és també el més modern dels seus heterònims. En els seus poemes hi plana un esperit nietzscheà, i el ressò futurista de les seves composicions entronca amb el sensacionisme poètic—l’única realitat és la de la sensació—. La seva és la civilització de la màquina i del brogit de la ciutat moderna, i l’entusiasme descriptiu amb què l’encara és el d’una personalitat provocadora i crítica per on passen, en forma de versos arrauxats, tots els fils que nuen la nostra modernitat literària.